El periodista Tomás Alcoverro i Muntané (Barcelona, 1940) viu entre dues cultures. Llicenciat en Dret però periodista d’ofici, fa 50 anys que va arribar al Líban, on ha estat corresponsal del diari La Vanguardia –amb un interval entre 1977 i 1979 en què va ser corresponsal a París i Atenes. Ara acaba de publicar Un barceloní a Beirut, un recull de les seves vivències a una de les ciutats més fascinants del Mediterrani, des d’on ha estat testimoni de guerres i revolucions. Guardonat amb la Creu de Sant Jordi, els premis Godó, Ortega y Gasset i Manuel Vázquez Montalbán de Periodisme i amb una menció honorífica dels Premis Nacionals de Comunicació, és tota una referència periodística sobre l’Orient Mitjà. Parlem amb Alcoverro a casa seva de Barcelona, en ple temporal, quan està a punt de marxar altra vegada cap a la seva estimada Beirut.
Comencem aquesta entrevista en plena borrasca Gloria. Són pitjor els estralls de la guerra o els del clima?
Pitjor que els estralls de la naturalesa, hi ha els que provoca l’home quan es deixa portar per les pulsions més terribles. Jo no crec que la guerra, entrant en matèria, desaparegui. És una pulsió humana. Sempre hi haurà guerres.
Les ha vist de ben a prop.
Però tampoc em faci un professional de la guerra, ara!
Un s’hi acaba acostumant?
Jo no sóc un corresponsal de guerra. Jo no l’he anat a buscar, a mi la guerra m’ha tocat. Hauria pogut no anar-hi però també és cert que m’he ficat en una part de món que m’interessava. Mai m’ha agradat estar en una altra part de món, per exemple, Brussel·les. Això seria com preguntar-me, vostè sap on s’ha ficat? A mi la guerra, però, m’ha ensenyat moltes coses. Per exemple: és molt difícil explicar una guerra, perquè una guerra mai no és total. Pot passar aquí i una mica més avall no haver-hi guerra. Les guerres que estem patint a l’Orient Mitjà són molt difícils de descriure, perquè no són les guerres convencionals. Les grans guerres entre dos exèrcits l’un davant de l’altre fa molt que van passar. L’última gran guerra d’Israel contra els seus veïns àrabs va ser el 1973. La pitjor guerra a l’Orient Mitjà va ser la que va enfrontar Iraq i Iran, entre el 1980 i el 88, on van morir «un milió de morts», com la novel·la de Gironella…
Com són les guerres actuals?
Les d’ara són guerres atípiques, que és molt difícil que s’entenguin, on hi ha una cosa comuna, tant a Síria, com al Líban, com a Iraq, que les fa especialment perverses: són guerres que es fan dins la ciutat, que sovint les divideixen, i on hi ha moltes víctimes civils. És molt difícil per un periodista explicar-les.
Viu en un país marcat per la guerra.
La guerra del Líban, que va durar quinze anys –del 1975 al 90–, i dels quals jo vaig viure’n uns quants allà, era molt difícil de descriure perquè la gent anava a la platja, mentre la guerra era a una altra zona de la ciutat. A més, no vol dir que cada dia hi hagués guerra, ni que tothom hi participés. La gent continuava fent l’amor o vivint la seva vida. Alep, per exemple, va quedar destruïda per allà on passava el front, però jo vaig estar-hi quan l’exèrcit sirià va conquerir la ciutat i li puc assegurar que al barri cristià on vivia hi havia arbres de Nadal perquè s’acostaven les festes, i vaig anar al cine. Tot això em fa entendre que les guerres sempre s’han explicat malament. Fins i tot la nostra Guerra Civil depenia molt de la zona on vivia, de la zona on et trobaves quan hi havia un bombardeig, etc. Des d’un punt de vista professional, això és molt frustrant.
Vostè va estudiar Dret?
Li explicaré una cosa que segur que li farà gràcia. El meu pare va estudiar Dret amb Josep Pla! Jo vaig estudiar Dret perquè es deia que hi havia moltes sortides, a més el meu pare havia estat advocat i secretari municipal de Badalona, però tot i que jo podria haver estudiat Filosofia i Lletres n’estic content. No m’ha servit directament per la meva feina, però m’ha servit tenir aquesta formació. De fet, però, jo tenia molt clar que volia ser escriptor. Sempre m’han interessat les lletres i els llibres. I quan vaig acabar Dret tenia la idea de fer alguna oposició, o bé anar a l’Escola Diplomàtica, o quedar-me a la Universitat. Al final he acabat sent periodista.
Qui va ser el seu introductor al periodisme?
Un home completament oblidat: Santiago Nadal i Gaya. El vaig conèixer a través del catedràtic de Dret Romà Ángel Latorre. Hi havia unes conferències on el catedràtic Latorre em va presentar Santiago Nadal, i gràcies a ell –i no l’enganyo– a 21 anys ja escrivia a l’ABC, a La Vanguardia i a Destino! Havia començat a escriure de jovenet, a la revista de Badalona. Jo vaig tenir la possibilitat d’anar fora d’Espanya, i La Vanguardia em va donar l’oportunitat de viatjar i escriure sobre temes internacionals.
Si no m’equivoco, va publicar articles sobre la cultura catalana a l’ABC.
M’agrada molt que treguis aquest tema. Ara vull intentar publicar un llibre amb aquests articles, perquè molta gent em té com l’home d’Orient Mitjà, de Beirut, i les etiquetes són sempre exagerades, falses. Gràcies al Santiago Nadal, jo vaig escriure aquests articles on destacava el fet que la ciutat de Barcelona era suficientment oberta perquè hi hagués dues literatures: escriptors catalans d’expressió castellana i escriptors catalans d’expressió catalana.
Em deia que de seguida va tenir la possibilitat de viatjar. A vostè no li interessava Brussel·les, però ha estat corresponsal a París.
A París per exemple, vaig estar al Maig del 1968, que em va marcar molt. Sóc un «soixante-huitard» dels que crèiem que la imaginació podia anar al poder.
El 1965 viatge per primera vegada a Orient. Què el va seduir?
Llavors no existia el concepte de freelance, però sí que com que al diari em guanyava la vida podia fer un viatge i amb els articles que escrivís pagar-me’l. Hi vaig estar per primera vegada l’any 1965 i hi vaig tornar després de la Guerra dels Sis Dies. I així va ser com em vaig enganxar en aquest tema. L’única bandera que tinc a casa és la libanesa! (Riu).
El Líban va ser un amor a primera vista?
Pràcticament. El Líban és un país fàcil pels estrangers, perquè entra molt pels ulls. Potser massa, perquè després te’n pots emportar alguna sorpresa.
Per a un periodista la guerra és molt difícil i frustrant d’explicar. Però a mi m’ha ensenyat moltes coses
Vostè sempre s’ha considerat llevantí.
En aquesta banda del Mediterrani es diu Llevant al País Valencià. Fins i tot tenen un diari que es diu Levante. Però hi ha el llevant de l’altra banda, que em toca molt el cor. Abans que arribessin els anglesos i francesos tot l’Orient Mitjà era l’imperi otomà. No hi havia estats independents –ni el Líban, ni Síria ni Iraq– i el nom que es feia servir era l’àrab Bilād ax-Xām, és a dir, Llevant. Avui als àrabs els veiem com un conglomerat uniforme i extens, però no té res a veure amb la realitat. Els àrabs d’Aràbia Saudita, Qatar, Barheim, no tenen res a veure amb els àrabs de Beirut, de Bagdad o de Damasc. Aquests consideren als qatarians o als saudites com uns parvenus. Per ells, els àrabs de veritat són els de Síria, Líban o Iraq, i aquests són tribus enriquides pel petroli.
Què feia diferents aquests àrabs del Llevant?
En aquests països s’hi va desenvolupar una cultura que ara està, malauradament, en crisi. En aquest Llevant hi havia un tipus de gent que es deien a si mateixos llevantins. No vull extrapolar-ho i dir que són com els catalans, però alguna cosa hi ha en aquest sentit… Els llevantins eren una minoria, majoritàriament cristians, que l’any 1860 va haver de fugir de les persecucions dels drusos, i molts d’ells van instal·lar-se a Egipte. Són els que van donar aquest aire cosmopolita a Alexandria i El Caire. Tot plegat un miratge que va durar aproximadament cent anys. Els que queden són gent de la meva edat que viu a Beirut, majoritàriament, i que van desapareixent no només per l’edat sinó pels canvis culturals. M’hi sento molt proper, m’agraden, són gent molt oberta i molt propera a la cultura occidental –amb tot el que té això de bo i de dolent– i francòfona. Jo sóc francòfon. El llevantí és un estil de vida que jo he pogut percebre a Beirut, però que està desapareixent.
Quan vostè arriba a Beirut, la ciutat és la París d’Orient, una ciutat despreocupada i ingènua…
Se l’ha comparat molt a una prostituta. Hi ha un amic meu, el diplomàtic Federico Palomera, que va escriure un poema que jo cito de tant en tant, on en un dels versos deia «hay ciudades que tienen nombre de puta exótica». Això és Beirut.
Parla al llibre dels conflictes interreligiosos però, sobretot, de les ingerències estrangeres que van acabar amb el somni d’aquesta Beirut idíl·lica.
Sempre ho dic i ho repeteixo: si algú creu que entén alguna cosa del Liban és que li han explicat malament. I és una mica així, perquè explicar una situació com l’actual, que pateix avui dia el Líban i, especialment, Beirut, és molt complicat. Hi ha dos elements que se’ns escapen. Són conflictes socials? No exactament. Són conflictes de minories? Tampoc exactament. És això i altres coses.
Per a un periodista, tot això deu ser molt difícil d’explicar….
El conflicte al Pròxim Orient té dos factors que, des d’un punt de vista estranger, costa d’entendre. No són conflictes entre diferents classes socials d’una mateixa societat, perquè s’hi afegeix la divisió entre grups confessionals. Hi ha gent que pensa que els musulmans són pobres i els cristians rics, i això no és així. Tot plegat fa que els conflictes al Líban siguin molt complicats d’entendre des del punt de vista occidental i cartesià. I després hi ha el que deies, les ingerències internacionals. El tema del Líban està sempre vinculat al que hi ha al voltant. Sempre es diu que si hi ha un pet a Egipte, ressona al Líban. L’Orient Mitjà actual es crea després de la derrota de l’Imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial, quan França i Anglaterra es reparteixen aquests territoris. Quan un fa una aproximació al que està passant a aquests països no n’hi ha prou amb parlar dels xiïtes i sunnites, sinó que hi ha uns temes generals propis d’una societat molt heterogènia, i després hi ha aquesta ingerència estrangera constant. Per un periodista, mirar de condensar tot això en un paràgraf o en un minut i mig de televisió és pràcticament impossible.
Entre Síria, Israel, Turquia, Iraq, Iran, amb els Estats Units i França sempre mirant-s’ho, difícil ho té el Líban.
Fins i tot amb el Vaticà!
I amb el confessionalisme que em deia que divideix la societat i sobre la qual s’articula la divisió de càrrecs polítics, per exemple, i fa impossible el matrimoni civil.
Una divisió de la societat en confessions que no depèn de la voluntat de cadascun, sinó en la família on neix. Hi ha algunes persones que miren de trencar aquest sistema confessional, per exemple, un metge xiïta que en un moment determinat va voler sortir del seu grup. A partir de llavors els seus el van començar a veure molt malament. És molt difícil trencar unes estructures que no són socials, que són més profundes i més emprenyadores.
És un país complex, també per comprar un pis. Vostè explica que és l’únic espanyol que té un pis a Beirut.
Fins i tot vaig necessitar la signatura del president de la República! Ara, tinc una amiga que vivia al Marroc i que volia comprar una casa a Agadir i també ho va tenir molt malament.
El seu pis al barri musulmà, prop de l’Hotel Commodore, és un mite del periodisme.
Vaig titular un llibre meu La historia des de mi balcón. Vaig ser dels últims a abandonar casa meva i el barri en els moments més cruents de l’onada de segrestos d’occidentals. El Líban ha estat una part molt important de la meva vida i no penso deixar-lo mai.
Diu al llibre que el Líban li dona vida.
Una de les coses que em passa és que tothom em ve a veure. Si visqués a París, ningú em vindria a veure, però jo rebo a joves freelance que passen per Beirut i em venen a veure. Tinc gairebé vuitanta anys i això em fa estar al dia de tot.
Sempre ho dic i ho repeteixo: Si algú creu que entén alguna cosa del Liban és que li han explicat malament
De tota manera, vostè va ser corresponsal a París. Quan era allà es va produir el retorn del president Tarradellas.
Vaig conèixer molt el President, em va impressionar. L’anava a veure a Saint Martin-Le-Beau i vaig acompanyar-lo en avió en el seu retorn.
Diu que ser català l’ha ajudat a entendre el Líban.
El fet de ser català m’ha permès sentir, entreveure, no sé si entendre, un país tan petit però tan variat i complex. Els catalans crec que tenim defectes com tothom i un dels que tenim, com tenen els libanesos, és creure’ns que som el melic del món. Pensem que tothom està pendent de nosaltres. I hi ha una cosa que tenim i que és difícil que la gent entengui. Hi ha coses que ens fan molt rics i d’altres que ens afebleixen, però som d’una altra manera diferent de ser. Així de clar. En l’aspecte polític tenim una cultura política molt rica. Moltes vegades ho he pensat i ho he dit a amics d’altres llocs: Per un espanyol de bona fe de Múrcia o Burgos és molt complicat entendre’ns. Nosaltres tenim tot el que tenen els altres, més el que és propi nostre. Hi ha un veí meu aquí a Barcelona, que em deia que tot això de Catalunya no ho veia massa clar i li vaig explicar. Relativament ho veia, però la seva dona, francesa, no entenia res. Sap quin era el tema que els tenia més aclaparats? Que el PSC no fos exactament el PSOE! Sóc molt pessimista, crec que és molt complicat que des de fora entenguin què és Catalunya.
És pessimista respecte a Catalunya i pessimista respecte a l’Orient Mitjà.
No perquè ho vulgui ser, sinó perquè també sóc pessimista respecte la condició humana. Sóc molt poc entusiasta respecte els dirigents polítics d’aquí i d’allà. No sé per quina mala sort a tots dos països governen els pitjors, tenint tan bons empresaris, arquitectes, escriptors, etc.
No parlarem dels polítics catalans, però vostè ha conegut tots els polítics libanesos: L’exprimer ministre assassinat Rafic Hariri, el dirigent drus Walid Jumblatt o l’actual president Michel Aoun.
El més simpàtic i periodísticament més interessant és Jumblat. Tot i ser un príncep va amb texans!
Costa entendre que sigui el líder d’un clar, però alhora un líder d’un partit.
Ell està al Parlament com a dirigent polític, però el voten perquè és el príncep dels drusos, hereu d’una família antiquíssima. El votin o no el votin és el seu líder. Com deia, tots els parlamentaris van encorbatats i ell, que és multimilionari, sovint va amb texans i es posa a llegir el diari al Parlament. Se’n fot. Bé, se’ fot relativament, perquè ell també forma part del sistema (riu).
Funciona encara el sistema de famílies?
Said Hariri, fill del primer ministre assassinat, ha estat també primer ministre i Jumblat, per exemple, ja ha nomenat hereu el seu fill. Aquestes manifestacions del Líban miren de trencar justament amb aquest sistema.
Diu al llibre que és impossible una revolució al Líban pel sistema confessional i l’estructura de clans. La revolta que hi ha ara al Líban ho trencarà tot això?
Hi ha gent que hi està ficada i d’altra que no, perquè sempre hi ha la qüestió confessional. Els més pobres, els xiïtes, per exemple, no se senten atrets per aquesta revolució.
Vostè va arribar a un Beirut on havia estat cònsol Josep Carner.
No hi ha massa rastre de presència catalana a Beirut, però, en canvi, Josep Carner, que va ser cònsol de la República Espanyola a la ciutat va publicar uns articles magnífics a La Publicitat, recollits per l’editorial Aymà amb pròleg d’Albert Manent. Va ser un home que des d’un punt de vista oriental va ser un home de bona voluntat. No va anar amb els prejudicis habituals que sol tenir la gent quan viatja a aquests països. Per exemple, la creença, encara assentada, que els cristians vesteixen a la moda occidental i els musulmans a l’estil àrab. O que els cristians són els rics i els musulmans els pobres. Tot això ell no ho va tenir en compte. Va tenir una mirada sana i oberta.
Ara és impossible anar a Orient Mitjà amb aquesta mirada?
El tema dels prejudicis és molt greu. Ara, més que mai. Quan vaig arribar als anys setanta no hi havia terrorisme. Els àrabs eren mal vistos però no hi havia terrorisme. Ara hi ha terrorisme i els àrabs encara són més mal vistos. La visió que en tenim és molt pitjor que fa cinquanta anys. I hi ha raons, però el que la gent no sé si sap és que ells són les primeres víctimes del terrorisme.
Llegint-lo a vostè hem trencat alguns miratges. Per exemple, és molt escèptic amb les primaveres àrabs, que al món occidental ens van enlluernar.
Això, és fruit d’un tema que no té solució. Vostè estarà allà i encara que no vulgui es relacionarà amb un tipus de gent i no amb d’altra. Perquè és europeu, blanc, perquè té una certa cultura, pel barri on viu, tractarà un tipus de gent i no una altra. I això, encara que hi posi molt bona voluntat, li serà molt difícil parlar amb un tipus d’Hizbul·là. O ell mateix no tindrà gens d’interès a parlar amb vostè perquè creurà que vostè ja el veu com un terrorista. Amb qui tracta el periodista que va allà és fonamental. I, per norma general, els europeus que vivim a Beirut tractem amb un tipus de gent molt determinada –la que s’assembla més a nosaltres–, que no és per res representativa.
No sortir de la bombolla és el perill més gran per un corresponsal?
Hi ha gent que mira de sortir-ne, però no sé fins a quin punt ho aconsegueixen. Hi ha limitacions.
En el seu cas, l’experiència ha estat un grau.
Però, no per això deixo d’estar frustrat. Sento que estic frustrat. Tot i viure-hi durant quaranta-cinc anys no he arribat al fons. Se m’escapen moltes coses.
Com és la realitat dels cristians del Líban?
Estan molt fotuts, molt dividits. La divisió dels cristians al Líban és un fet que no es pot jutjar fàcilment, dient que uns tenen raó i els altres no. És un fet angoixant per ells i per mi també, perquè és un món que desapareix.
S’acaba el temps dels cristians d’Orient?
Sí, tot i que no serà una qüestió immediata. Se sol dir que el temps a l’Orient Mitjà és relatiu, i és cert, però la realitat és que el temps dels cristians a Orient Mitjà s’ha acabat. En part, també es deu al fet que els cristians s’han posat a favor dels occidentals. Per una qüestió ben senzilla: són àrabs, però no són musulmans, i estan culturalment molt lligats a Occident. Això és com una maledicció.
L’existència dels mateixos cristians ha estat l’excusa habitual de les potències occidentals per intervenir al Líban.
Aquest és el tema gruixut. Penso en la minoria assíria, una comunitat on els patriarques han jugat a la politiqueria, passant-se el càrrec d’uns a d’altres. No hi ha un pam de net. Els patriarcats, per exemple, tenen molt mala fama. I, per exemple, els maronites, que són la comunitat més nombrosa al Líban, estan molt dividits.
Alguns maronites, però, han triomfat. El mexicà Carlos Slim, un dels homes més rics del món és d’origen libanès, i l’empresari brasiler Carlos Ghosn, que ha fugit del Japó, on era investigat pels anys que havia estat president de Renault-Nissan, i s’ha refugiat al Líban, també.
No oblidem, però, que hi ha centenars de milers de libanesos que han emigrat i no han triomfat. Tot i això, la diàspora libanesa és molt important. Especialment a l’Amèrica Llatina, on se’ls deia turcs o siriolibanesos, perquè encara no existien els actuals països.
També volia preguntar-li per l’encant perdut del vell Beirut a conseqüència de la construcció desafora durant la reconstrucció.
Aquesta eufòria desafora que es va estendre a Beirut va ser partir d’un determinat moment, quan manava Hariri pare, a qui vaig conèixer. Era una persona realment curiosa. Tenia propietats a Espanya i no sabia si era a les Illes Canàries o a les Balears, que era on resulta que les tenia. Durant el govern de Hariri, hi va haver una eufòria immobiliària molt forta. Ell tenia quartos d’Aràbia Saudita i creia que després de quinze anys de guerra potser arribava el moment que el país revifés. No podrien rivalitzar amb Dubai i totes les capitals financeres del golf pèrsic, però sí tornar a jugar a primera divisió. Ell tenia molt bona relació amb el rei d’Aràbia Saudita i va atreure capitals per reconstruir Beirut. Van tornar els rics i van començar a construir. Però, això es va parar quan la pau entre Israel i Palestina va fracassar i quan van tornar a haver-hi conflictes al Líban. L’especulació s’ha aturat en sec, i ara és al revés. Els preus baixen en picat.
L’altre tema que preocupa al Líban són els refugiats.
Em fa molta pena parlar-ne. Hi ha un milió i mig de refugiats sirians al Líban, però també és dramàtica la situació del Líban, que ha de donar refugi i aliment a tots aquests desplaçats amb una població de quatre milions. Fins ara que hi ha aquestes protestes, només es parlava del Líban pels refugiats sirians, com abans només es parlava del Líban pels refugiats palestins. Amb la qüestió dels refugiats s’ha tractat molt malament al Líban, se’ls acusa de maltractar els refugiats sirians, però el que li puc dir és que el Líban no els considera refugiats sinó desplaçats, i el que voldrien és que tornessin al seu país com més aviat millor. De fet, ara davant la situació econòmica del Líban molts refugiats estan tornant a Síria… És un drama pels refugiats i pel Líban.
És de la generació del Tèlex. Quin consell donaria a un futur periodista?
No sabria què dir. Consells no en puc donar cap, però sí que tinc molta admiració a la gent jove que té molta empenta, que està molt preparada en llengües, en tecnologia. He tingut la sort de conèixer a molta gent jove que, tot i la seva preparació, els costa obrir-se camí en aquesta professió.
Es considera un mestre?
Un mestre, no facis conya que hem estat molt bé fins ara! (riu).
Els catalans, com els libanesos, tenim la tendència a creure’ns el melic del món
Joan Safont
Fotos: Sergi Alcàzar
En este enlace podrás encontrar la entrevista original en elNacional.cat
